Els llocs de l'oblit, Andrew Moore

Sempre m'he sentit atreta pels espais abandonats, per les restes de la memòria escampades pel paisatge, per les vides passades i els moments escrits en les estances i els objectes. Per la vida incrustada en llocs que abandonem i que comencen a ser de ningú per ser de tots i totes.

Hi ha un fotògraf que retrata aquests espais de l'oblit d'una forma genial: l'Andrew Moore. En Moore és professor a la School of Visual Arts de Nova York i també  fundador de l'Art of Science project, un premi universitari que fomenta la interacció entre art i ciència. 

Per acabar, us recomano una web que ha realitzat un inventari dels pobles abandonats d'Espanya, per si voleu començar a recòrrer aquests llocs de l'oblit: http://mapa.pueblosabandonados.es/

De visita als "Rencontres d'Arles 2009"

Aquest estiu m'he passat per Arles, el poble "fotogràfic" de la France i he viscut en persona el festival de Les Rencontres d'Arles , que enguany cumpleix el seu quaranta aniversari i que es corrobora com un dels festivals Internationals més importants i audaços del moment.

I Arles m'esperava amb una mostra organitzada per Nan Goldin , i jo que no sóc gaire "fan", vaig disfrutar com una estudiant de primer de carrera amb la projecció "The Ballad of Sexual Dependency" . El poder que té per retratar la més privada intimitat de la contracultura americana dels 80 i 90 és avui encara sorprenent.

Però per sobre de tot, i confesso que vaig sofrir un shock "de sobreinformació", el que ara, avui, retorna al meu cap és l'impressionant mostra retrospectiva de Duane Michalls i la sèrie d'Eugene Richards.

En Duane Michalls per la seva capacitat de risc, amb fotografies que critiquen l'star system de l'art amb cruesa i sense embuts:

I l'Eugene Richards per la marevellosa sèrie "The Blue Room", formada per memòries abandonades de l'amèrica profunda.

Rinko Kawauchi, el relat poètic

Us deixo algunes fotografies del llibre "The eyes, the ears" de la Rinko Kawauchi. Aquesta fotògrafa és un descobriment per mi. I el llibre el vaig comprar l'any passat a Japó al Tokyo Metropolitan Museum of Photography.

Es tracta d'una edició en la que es combina la fotografia amb la poesia. Sempre tendeixo a pensar en la fotografia com a sèrie, però al final el que em queda és simplement repetició. M'encanta aquesta autora perquè trenca aquest esquema. Els seus llibres es construeixen a partir del relat poètic, traspassant les fronteres del "tema" fotogràfic. Mirar els seus llibres es com fluir per un mar d'imatges que es detenen en les qüestions més aparentment insignificants: una taula estesa després de dinar, una papallona parada al vidre d'una finestra, unes flors. El temps és fa líquid, i s'escola entre les mans. Poder transmetre aquesta sensació a través de les imatges em sembla fascinant.

Us convido a conèixer-la amb aquestes entrevistes:

10 questions to Rinko Kawauchi about photography, Interview: Rinko Kawauchi

i amb una de les poesies del llibre:

listen.

wake up.

the eyes, the ears,

to the fingertips

and with the whole body.